Provava de mil maneres experimentant en si mateix, però els resultats no li compensaven. Es tornava boig per pensar en les coses que podia fer, en què havia de millorar, quines altres havia de corregir, si havia de tenir els ulls més oberts per adonar-se millor de les situacions rels. Tot per que els seus sentiments foren corresposts a qui ell els dirigia.
Era evident que no havia s'havia d'emmotllar a la seua forma, doncs clarament el que més atreu és que cadascú siga qui és i confie en sí mateix. Cada dia, sense atrevir-se a dir-li res, guaitava per la finestra i contemplava el seu cos i els seus moviments com si durant aquells moments tot hagués desaparegut del seu camp de visió. Perdia el control, arribava a sentir-se insegur, amb por de perdre, amb ànsies, angoixós i les seues reaccions eren impròpies de la racionalitat, entre altres coses es tornava agressiu, rabiós, com un lladre en un atracament quan està a punt d'eixir i sent de prop les sirenes dels cotxes de la policia.
Tot i això era conscient que tenia comportaments incorrectes, que allò eren llagues per la relació que entre ells dos poguera existir. Sempre que passava alguna d'aquelles coses, a les poques hores plorava penedit mentre era consolat i animat per qui estimava, es sentia el més feliç de tots quan estaven sols, semblava un xiquet al qual li havien obert el cinema per ell sol amb totes les pel·lícules de dibuixos animats que volguera veure i amb totes les tones de crispetes i llepolies que volguera menjar.
Tanmateix, ell que sempre havia rebutjat els cels i no els entenia, aquesta vegada se li manifestaven com quan una ferida ja cicatritzada torna a doldre o a sagnar a causa d'un infortunat cop o d'haver-se gratat. Qualsevol li era sospitós de prendre-li qui estimava, fins i tot sentia cels d'ell mateix i es flagel·lava d'alguna manera. Encara que com sempre després, plorara de penediments admetent els seus sentiments de culpa i volent rectificar.
No hi havia cap nit que tot noctàmbul s'aixecara del seu llit per tornar al raconet de la finestra de sempre i contemplar la seua figura mentre dormia. Li encantava com les penombres reflectien sobre el seu tronc pujant per les seues rames i finalitzant en un xicotet raig de lluna que feia encendra una bombeta de llum a la seua copa (Sí, ella o ell depenent del que hagen pensat vostés, era un arbre) Aquella imatge li donava la sensació d'estar-lo incitant al sexe, com si s'hagués ficat un vestit com un llençol d'allò més transparent i l'esperés a sobre del llit.
Tot decidit i tot confiat no s'ho pensà dues vegades, baixà corrent les escales, segui corrent carrer amunt com si l'estagueren perseguint i tot just arrivava a aquella placeta menudeta de forma triangular, veia aquella bellesa plantada al mig d'aquell espai i esperant-lo amb aquell pijama marró amb sabatetes de color terra i barret verd, va somriure com un xiquet de primera comunió i poc a poc s'hi anava acostant.
Arrimat al vegetal de tal forma que passaven a ser tot un, acariciava l'arbre amb tota la suavitat que es pogués tenir,hi rosava les seues parts al mateix temps que petonejava amb la llengua les seues escletxes. Tot erecte ell, a poc a poc es va anar duent la ma a l'interior dels calçotets i se'ls va baixar a l'altura dels genolls. Amb la ma tancada subjectant la part superior del membre, començà a sacsar aquest apuntant en direcció a un xicotet forat que el tronc tenia a la part baixa. Una onada de plaer envaïa el seu cos com una anestèsia injectada per transmetre sensacions extrasensorials. Al cap d'un no res aquestes sensacions esclataven donant pas a una ejaculació que s'havia perdut per dintre de les entranyes del tronc.
Com si d'una mort amb tendresa es tractara ell es deixava caure a poc a poc abraçat al tronc fins acabar estés a terra i deixant el seu cos nu com si fora una arrel més en la base d'aquell arbre de la plaça triangular.
L'endemà al migdia va despertar als calabossos de la comissaria del districte on es va assabentar que havia estat detingut per escàndol públic. El detingut començà a cridar i a al·legar en veu alta, que el seu delicte era estimar, era deixar-se dur per la bellesa de la natura, per tot allò que ens transmet i ens dona; Vida, oxigen, inspiració, motivació, il·lusió, confiança, familiariatat, companyia, somriures, records, somnis, etc. Que els arbres parlen en l'idioma més universal que existeix i que malgrat això ningú l'entén, ningú l'escolta, l'ignoren i passen després aquestes coses. Deia que la gent havia d'eixir de les ciutats, veure que l'envolta, desconnectar de tot i escoltar els arbres, les plantes, els rius, les cascades, veure l'immensitat dels barrancs, etc. I deixar-se endur.
El comissari de guàrdia va admetre que aquells missatges l'havien fet canviar de postura i l'havien fet reflexionar. Així doncs va demanar que cancel·laren la detenció i l'alliberaren. És així com fou i a l'eixida de comissaria fou recollit per l'ambulància de l'hospital psiquiàtric mentre el comissari agraïa al conductor la seua puntualitat i els seus serveis. Així doncs, el comissari tornava al seu despatxe i treia del primer calaix l'últim número de Play Boy el qual estava sobre l'últim de Penthouse. El va obrir per la pàgina del desplegable extra i admirant aquella figura grega començà a brollar babes com un gos fins acabar petonejant el paper amb la llengua i fins i tot mossegant-lo.
De manera sorprenent fou enxampant per la seua secretària que entrava a donar-li un encàrrec, però vist el panorama va decidir fer marxa enrenre. El comissari no s'havia arribat a adonar. Mentre tant la secretària pensava sobre si hauria de tornar a cridar a l'ambulància per dir-li que s'han oblidat d'un malalt més. Va declinar l'opció, ningú ho entendria.
